Ulldecona

La primera carta de població d’Ulldecona, s’obté el 3 d’abril de 1222, per a la vila situada al Castell.

Jaume I va fixar el riu Sénia com a frontera entre el Principat i el Regne de València, passats aquests moments d’inestabilitat política, Ulldecona es trasllada al pla i s’oficialitza mitjançant la segona carta de població el 12 d’abril de 1273 i es forma el nucli originari de l’actual població denominant-se aleshores ”Sant Lluc d’Ulldecona”.

Ulldecona, Alcanar i la Sénia van ser creats amb la finalitat de ser frontera; però l’estructura d’Ulldecona sembla que està pensada, des d’un principi, per ser més gran i organitzada. El centre històric, emmurallat fins al segle XIX, té la típica forma de ciutat romana, amb dos eixos perpendiculars; el primer, que coincidiria amb l’actual carrer Major, començava al portal de Tortosa (actual ajuntament) i acabava al de València (Plaça de Sales i Ferré). El segon eix, format pels actuals carrers Sant Lluc (del Pes) i Sant Antoni, començava al portal de Morella (o del Pes) i acabava al del Mar (o de l’Abeurador).

El camí de ronda de l’antiga muralla era d’uns 1.100 metres i coincidiria amb els actuals carrers Murada de Dalt i Murada de Baix. Malgrat això, es continua treballant amb la hipòtesi que el nucli original seria més menut que el descrit anteriorment i podria situar-se entre la casa de la Comanda per un costat i els carrers del Pilar i Roger de Llúria (de l’Embut) per l’altre. El plànol més antic que es conserva de la vila és de la guerra del Francés i encara no s’hi observen edificacions extramurs, però és molt probable que el recinte estigués molt ple i que moltes cases allarguessin les parets fins a les muralles.

Durant el segle XIX el poble s’aniria engrandint i sortiria fora de les murades. Els portals deixaren d’emprar-se després de la tercera carlinada. L’expansió definitiva tindria lloc al primer terç del segle XX, que coincidiria amb l’època de plenitud del desenvolupament agrícola de la zona, quan s’hi produiria el típic creixement reticular dels eixamples que havia afectat un segle abans les ciutats industrials. La via del tren atura l’expansió urbana per l’est i el poble s’expandeix en les altres direccions, tot i que darrerament ha anat creixent més cap a l’oest.

En general, malgrat que es poden observar certes diferències entre els habitatges i carrers del nucli antic amb la resta, Ulldecona és una vila bàsicament d’habitatges unifamiliars, amb carrers prou amples i aptes per a les exigències modernes. El problema del carrer Major, en ser a la vegada carretera, ha quedat resolt amb el desviament per baix de la via.

Una de les característiques que criden més l’atenció al viatger que camina per Ulldecona són les finestres horitzontals, allargades i amb una corriola (collada al mig de la part alta) que hi ha a les golfes de les cases més antigues. Servien per pujar el blat i altres productes del camp directament del carro a dins de casa, on es conservaven fins al seu consum.

La vila d’Ulldecona conté unes 3.600 cases, on viuen més de 6.362 persones tot l’any. El gentilici és ulldeconí/ulldeconina, tot i que actualment també s’utilitza ulldeconenc/ulldeconenca

Història i símbols

L’origen més antic dels primers ulldeconencs, es remunta a més de 8.000 anys, en el període prehistòric, una època clau en el desenvolupament humà.

A la Foia d’Ulldecona, van deixar les seves empremtes en les pintures d’art rupestre de la serra de Godall. El conjunt rupestre llevantí més important i ben conservat de Catalunya, declarat al 1998 Patrimoni mundial per la UNESCO.

Al gener de 2003 es va fer un tancament de protecció de les pintures.

També es va construir i equipar el Centre d’interpretació de l’Art Rupestre ”Abrics de l’Ermita” obert al públic des de l’octubre de 2005.

Uns altres antics habitants de la Foia són els Ibers, entre el segle VIII fins l’arribada dels romans al segle II aC.

El més antic és el poblat de la Ferradura-Castellets, més tard creixen i es fortifiquen, i se situen damunt turons estratègics, com són les restes del poblat del Castell. Altres poblats, com les Esquarterades i la Cogula (Cugula) de la mateixa època.

Hi ha dades que proven el pas dels romans: el traçat de la via augusta, que passava per la Miliana i Sant Joan del Pas.

Els àrabs també van deixar la seva petjada, ens queden les construccions més antigues del Castell.

El castell d’Ulldecona fou conquerit l’any 1148 per Ramon Berenguer IV i concedit posteriorment a l’ordre de l’Hospital que va construir els edificis més emblemàtics: la torre rodona, l’església i la torre quadrada.

La primera carta de població de la vila d’Ulldecona data de l’any 1222 i estava situada a l’interior del recinte emmurallat del castell.

L’any 1274 el poble d’Ulldecona es trasllada a la Foia, al lloc on ara hi és. El 1373 s’inicia la construcció de l’església parroquial de Sant Lluc, que es va consagrar el 1421.

La Comanda d’Ulldecona (de l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem) va exercir el seu poder sobre un ampli territori durant més de cinc segles. Durant aquest temps es van produir a Ulldecona moltes visites i estades de reis, entre les que cal destacar les de Jaume I, Carles I i Felip II. Aquest darrer, l’any 1586, va deixar en record de la seva estada un calze que avui dia forma part del tresor parroquial. Abans, però, el 1349 es va convocar el Parlament a Ulldecona per Pere el Cerimoniós i el 1414 van ser les Corts les convocades per Ferran I.

Un capítol dramàtic de la història d’Ulldecona són les guerres que l’han afectat: la dels Segadors, les guerres Carlines i l’ultima Guerra civil, que han costat a la població importants pèrdues econòmiques i humanes.

La desamortització de Mendizábal va afectar l’ordre dels frares Dominics, establerts al convent del Roser. L’altre convent existent a Ulldecona, el de les monges Agustines, no es va veure afectat per aquestes mesures i, encara avui dia, hi ha allí una comunitat de religioses.

Arribada la democràcia (1977), Ulldecona ofereix avui dia un exemple de convivència, civisme i tolerància, que la fan agradable als que hi viuen i als visitants.

CONJUNT RUPESTRE “ABRICS ERMITA”

LES PINTURES RUPESTRES

Les Pintures Rupestres de la Serra de Godall, declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1998, configuren un dels conjunts més importants d’Art Rupestre Llevantí de tota la Península Ibèrica pintat, en alguns casos, fa més de 8000 anys en un període post-paleolític.

La major part de les pintures trobades fins ara corresponen a l’anomenat art llevantí. Tan sols a les parets de la Cova Fosca – espai conegut com Abric IV – trobem figures esquemàtiques i abstractes.

Les pintures llevantines de la serra de Godall manifesten un món de creences o de relats mítics relacionats amb la cacera, i on participa una part de la societat, els possibles herois o personatges llegendaris, les divinitats, els especialistes encarregats de dur a terme els rituals i les diverses espècies d’animals pròpies de la zona. Les escarpades cingleres devien ser un escenari perfecte per a la captura d’animals. A més, probablement l’indret s’utilitzava com a lloc de reunió i de celebració de determinats ritus.

La pintura es va convertir així en un mitjà de comunicació; marcava els punts més significatius o llocs “sagrats” on es duien a terme cerimònies i, a la vegada, permetia mantenir les tradicions, part de la memòria històrica i els valors culturals dels pobladors d’aquest territori.

El fet que les escenes de caça siguin habituals a les pintures fan pensar que les devien pintar grups humans que tenien com a mitjà de subsistència la caça i la recol·lecció. Per les espècies animals representades sabem que les van pintar del 7000 al 2000 aC. Dins d’aquella època, es desenvoluparen en aquest indret altres comunitats que practicaven l’agricultura i la ramaderia, amb les quals, potser, hi devien tenir contacte. Segurament, la comunitat de caçadors-recol·lectors de la serra de Godall es devia desplaçar periòdicament al llarg de l’any per tot aquest territori.

Al llarg dels gairebé 500 metres que ocupa el conjunt d’art rupestre de la serra de Godall, hi podem veure més de 400 figures distribuïdes d’una manera desigual en els diversos abrics. Actualment, els guiatges es duen a terme a l’Abric I i IV.

EL CENTRE D’INTERPRETACIÓ D’ART RUPESTRE “Abrics de l’Ermita”

Davant la dificultat de poder accedir a la major part de les pintures rupestres, l’any 2006 es va crear el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre “Abrics de l’Ermita”, dissenyat per tal d’apropar al visitant les nombroses restes que els abrics atresoren. Per a tal fi, s’han utilitzat múltiples recursos gràfics i un gran nombre de fotografies i calcs de les pintures que fan que aquest visitant assoleixi de forma molt amena, un coneixement prou profund d’aquest llegat. A més, també compta amb un joc interactiu sota el títol “Nosaltres caçadors” que a banda de la seva part més lúdica, ens apropa a les estratègies de cacera que feien servir fa 8000 anys els nostres avantpassats. Per tant, aquest centre d’interpretació resulta molt interessant de visitar.

OLIVERES MIL·LENÀRIES

L’oli d’oliva és un dels elements claus per entendre l’essència de la cultura mediterrània que des de fa més de dos mil·lennis ha estat conreada per totes les cultures que s’han anat alternant a les nostres fèrtils terres. És, a més, l’únic vestigi viu que contempla el nostre particular “Passeig per la Història” i que conforma un autèntic paisatge cultural mil·lenari. Amb l’arribada dels comerciants grecs i fenicis de la Mediterrània Oriental, es documenta la introducció del conreu de l’olivera. Foren els romans però, qui van aportar grans novetats al cultiu de l’olivera i, la Península es convertí així, en el major productor d’oli d’oliva de tot l’Imperi. Els següents en dominar el territori foren els musulmans, aportant nous cultius i millorant els ja existents amb noves tècniques i sistemes de regadiu <image009.jpg>revolucionaris. La Reconquesta cristiana que arribà al S. XII, no representà grans canvis en els costums agrícoles i alimentaris. El mateix es pot dir de la consideració i el cultiu de l’olivera durant l’Època Moderna i Contemporània fins arribar als nostres dies. A les Terres del Sénia i, a Ulldecona en particular, trobem la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món. La partida de l’Arión a Ulldecona, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya, constitueix una de les mostres més autèntiques de com l’agricultura tradicional mil·lenària ha superat el pas del temps i s’ha fusionat amb el medi i l’entorn tradicional, de manera que ara, al segle XXI, se’ns fa gairebé impossible concebre un paisatge sense aquells records vius del nostre passat i la nostra cultura. Dintre d’aquesta partida trobem el Fondo de l’Arión on, des de l’any 2011, es troba el Museu Natural de les Oliveres Mil·lenàries de l’Arión, que permet contemplar i gaudir de 35 exemplars d’autèntiques escultures vivents de grans soques i formes recargolades, fruit del pas de temps i les cicatrius que aquest deixa en l’escorça. Vine i deixa’t seduir per l’autenticitat d’un patrimoni singular a través dels nostres guiatges personalitzats i, tasta “in situ”, el fruit de la nostra cultura mediterrània, gentilesa de la família Porta i Ferré de la Galera, propietaris del Fondo de l’Arión. A més, segons un recent estudi, de la Universitat Politècnica de Madrid que ha estat finançat pel Grup Banco Santander, La Farga de l’Arión I, té 1.702 anys i això la converteix amb l’olivera més antiga de tot l’estat espanyol i del món, segons paraules del catedràtic que ha dut a terme l’estudi, el Sr. Prieto.

Símbol i origen d’Ulldecona

El Castell d’Ulldecona és un símbol identitari inqüestionable del nostre poble. Amb la seva imponent silueta i caràcter, reflexat també en l’escut local, encara ara aporta valuosa informació sobre l’evolució històrica i cultural d’una zona clau en el control del territori. Al llarg de la Història la seva situació estratègica com a punt de control de les rutes i com a límit entre els regnes cristians i musulmans, ha deixat restes de les diverses fases d’ocupació humana.

Els ibers ja es van establir al capdamunt del turó per a vigilar la resta d’assentaments ibèrics amb que estaven relacionats visual i socialment. Les poques estructures que sobresurten a la part nord del recinte emmurallat de fa més de dos mil·lennis, constaten que, ja en aquella època, la seva importància estratègica era vital. No es té constància de la més que probable ocupació romana però, seria probable que existís algun punt de control donada la proximitat i el domini visual que es té sobre la vital Via Augusta amb tots els seus ramals inter-comunicats i les més que probables viles romanes amb les seves explotacions agrícoles. Més visibles són els vestigis de l’ocupació <image013.jpg>àrab del segle VIII al XI. Destaquen les restes de la muralla construïda a l’antiga cel·lòquia militar, culminada per dos torres de control encara molt visibles en l’estructura del conjunt actual. La reconquesta cristiana del llevant peninsular va fixar la frontera entre els regnes cristians i els musulmans a l’actual riu Sénia. I fou llavors que es començà a edificar l’actual fortificació militar cristiana sobre l’anterior fortificació musulmana. L’encàrrec es va fer el 1178 a l’Ordre de l’Hospital per Alfons el Cast. Aquest seria el bressol de la Ulldecona medieval amb la primera Carta Pobla el 1222, aprovada al mateix turó.

La visita guiada al Castell permet descobrir la impressionant Torre Quadrada o Torre de l’Homenatge i la seva imponent i poderosa figura: la Torre Rodona; l’encantadora Església de Santa Maria dels Àngels; les dependències domèstiques que recorden l’activitat quotidiana; les restes de l’antiga fortificació àrab; les seves dobles muralles defensives i els grans moments de la nostra Història que han marcat i continuen custodiant la nostra cultura i identitat, a l’hora que saluda els nouvinguts que s’hi apropen.

ERMITA DE LA PIETAT

A uns 4 km. del nucli urbà d’Ulldecona direcció Tortosa, trobem l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona que s’alça majestuosa sobre la vessant sud est de la Serra de Godall. Des d’aquest indret es poden contemplar unes vistes espectaculars de la Foia d’Ulldecona i de la serralada que dóna nom a la comarca; el Montsià. Aquest gran espai cultural i espiritual consta d’església i hostatgeria adossades amb un porxo central que facilita el pas a ambdues estances. Davant del santuari s’hi troba la plaça i, tanca el recinte, un mur de maçoneria que converteix el lloc en un mirador privilegiat de tota la vall de la vila.

CENTRE HISTÒRIC

El centre històric d’Ulldecona conserva nombroses construccions de diferents èpoques a destacar però, l’Església de Sant Lluc, d’estil gòtic català que s’alça imponent al centre de la vila i, les nombroses cases senyorials com ara la Casa de la Comanda i la Casa de Mossèn Domingo Solà, fundador de l’obra Social EKUMENE. També cal destacar tot un seguit de construccions barroques del S. XVII – XVIII als carrers de la Puríssima i Sant Cristòfol amb interessants portalades, entrades i barbacanes. També trobem escampades tant dintre com fora del casc antic tot un seguit de cases noucentistes i modernistes destacant, la Casa de la Feligresa, obra del famós arquitecte Cèsar Martinell (deixeble de Gaudí), l’antiga Església del Roser, l’antic Convent de Sant Domènech (actual Ajuntament)…